Un home malalt, rep el cor d'un donant i l'implanten. Mor al cap d'un temps, i el cor es transplantat a una altra persona. Així consecutivament.
La idea d'un cor -i qui diu un cor, diu qualsevol altre órgan- que ha viscut, ja no sols en més de dos persones, sinó diverses generacions. Un cor etern, immortal.
Home, ja era hora que tinguessis un blogspot!
ResponEliminaLa veritat és que m'ha cridat l'atenció el nom de Hurdy Guardy (una cançó que sempre m'ha agradat molt d'escoltar, encara que llavors em recordi els puntassos de hippidemerda que tinc de vegades).
Au, salut!
Estem molt contents, et volem fer un petó.
ResponEliminaCaram, quanta celebritat bloguera passa per aquí, tu.
ResponEliminaiaiapunkarra, pensi que l'únic que em ve al cap per Hurdy Gurdy és el to dels Nokies. Després, buscant-la ditxosa melodia, he vist que el camp musical referent a Hurdy Gurdy és molt més gran. Així que ni sé a quina cançó es refereix, ni la relació HurdyGurdy-Hippisme. Però contentíssim de que s'hagi passat per aquí, tu.
VENGA MONJAS, vostès sempre tan carinyosament descol·locants. Per cert, "Llamadme Claudia" està absolutament per damunt del bé i el mal. Crec que a partir d'allò, vaig coneixer en Noguera.